Etiquetes

, , , , , ,

Dimarts d’aquesta setmana va ser Sant Miquel, una celebració eclesiàstica important establerta per primer cop durant l’imperi romà en algun moment del segle V i que va ser especialment estimada per la reforma luterana, que la celebrava amb autèntica solemnitat, juntament amb la de Sant Joan i les tres festes de la Mare de Déu.

En bona mesura, això és degut a la devoció que professava Luter a l’arcàngel, ja que era l’antagonista de la figura de Lucifer, per la qual Luter estava obsessionat. L’arcàngel Miquel (nom que significa “que és com Déu”) és una de les poques figures que apareixen a l’Antic i al Nou Testament, als evangelis apòcrifs i a l’Alcorà. En els relats cristians, se’l reconeix com el responsable d’assegurar el pas segur al cel de les ànimes que s’han de presentar davant de Déu.

Així, quan Lucifer, el serafí de rang més alt, va encapçalar un motí contra Déu, es va convertir en el Diable, i va adoptar l’aparença o bé d’una serp o d’un drac de deu caps. Miquel, al capdavant de l’exèrcit de Déu, va ser la figura fonamental per aconseguir-ne la derrota en la gran batalla escatològica contra les forces de l’obscuritat.

Així doncs, en temps de Bach, a Leipzig i en altres ciutats alemanyes, aquest dia es devia rebre com un alleujament durant el temps de Trinitat, en què predominaven els temes lúgubres i relacionats amb el pecat. I és per això que hem conservat tres cantates íntegres i un moviment d’una quarta obra per a aquesta festa: les números 19, 130, 149 i 50.

Aquest diumenge, a “La ruta Bach” de Catalunya Música, en sentirem una mostra.

Advertisements