Etiquetes

, , , , ,

Si bé, a primera vista, podria semblar que les cinc cantates que hem conservat per a la festa de Cap d’Any formen un grup unitari per a l’anàlisi, en realitat són molt heterogènies. Així, la que podria ser la més antiga, la 143, ens ha arribat en partitures que no són originals de Bach i que han dut a qüestionar-ne l’autoria, la primera de l’època de Leipzig, la 190, és incompleta i la 248/4 forma part de l’Oratori de Nadal. Queden, doncs, la 41, del segon cicle anual complet, i la 16 del tercer i la 171 del quart.

Per altra banda, les lectures prescrites per aquest dia -un fragment d’una epístola als Gàlates i un de l’evangeli de Sant Lluc- no permeten gaire subtilesa. En general, formen una excusa per lloar Déu i Crist, acompanyat per una sèrie d’instruments que de vegades apareixen esmentats pel nom. Els versos expressen gratitud per les coses bones de l’any que ja ha passat i esperança per al que ve. Ocasionalment, Bach i els seus llibretistes introdueixen alguna imatge dramàtica, com l’esment de l’amenaça de Satanàs, però en general els sentiments expressats són comuns, convencionals i mancats de matisos. El miracle, doncs, és que Bach aconseguís crear, un cop més, tan bona música a partir d’aquests textos tan limitats.

Aquest diumenge, a “La ruta Bach” de Catalunya Música, sentirem la cantata 143, una de les dues que trobem en el catàleg bachià sota el títol “Lobe den Hernn, meine Seele” –“Lloa el Senyor, ànima meva”-, el primer vers del salm 146, al qual el llibretista desconegut afegeix fragments de l’himne “Du Friedenfürst, Herr Jesu Christ” de Jakob Ebert, de 1601 i un text lliure.

L’obra, com ja hem esmentat, presenta una problemàtica àmplia pel que fa a la datació i, de fet, els estudiosos no es posen d’acord, encara avui, sobre si incloure o no aquesta obra en successives edicions o relegar-la com a dubtosa i espúria.

Advertisements